El cos també és territori: el cas Maria Teresa Rivera i la criminalització de l’avortament a El Salvador

El 24 de novembre de 2011, María Teresa Rivera va arribar a un hospital de San Salvador dessagnant-se. Va eixir d’allí emmanillada. Entre una cosa i l’altra no va haver-hi un metge que l’atenguera: va haver-hi un funcionari que la va denunciar.

Tenia 28 anys, treballava en una maquila per menys d’un dòlar l’hora i criava sola a un xiquet de cinc. Havia patit un part precipitat en la latrina de la seua casa, un embaràs que assegura no conéixer perquè els seus cicles mai van ser regulars. Res d’això va importar. A El Salvador, una dona pobra que perd un embaràs no és una pacient. És una sospitosa.

Huit mesos després, un jutge la va condemnar a 40 anys de presó per homicidi agreujat. Quaranta anys. La mateixa pena que compliria qui haguera planejat i executat un assassinat. La diferència és que María Teresa no havia fet una altra cosa que sagnar en el lloc equivocat, sent la dona equivocada, al país equivocat.

Un sistema que funciona com va ser dissenyat

Convé dir-ho clar, perquè la temptació de llegir aquest cas com un error és gran, i és falsa. El cas de María Teresa Rivera no és una anomalia del sistema judicial salvadorenc. És el sistema fent exactament allò per a què va ser construït.

Des de 1998, El Salvador prohibeix l’avortament sense cap excepció. Ni quan l’embaràs és fruit d’una violació, ni quan el fetus no podrà viure, ni quan la vida de la mare està en joc. Un any després, la Constitució va blindar eixa prohibició reconeixent la vida des de l’instant de la concepció. Sobre eixa bastimentada legal, la pràctica judicial va afegir la seua pròpia volta de rosca: els avortaments espontanis i les emergències obstètriques van començar a jutjar-se com a homicidis agreujats, multiplicant les penes fins als 50 anys.

El mecanisme és d’una eficàcia terrible i té tres peces. La primera: una norma que obliga el personal sanitari a denunciar a les dones que arriben amb una hemorràgia sospitosa. La segona: una fiscalia que requalifica eixes urgències mèdiques com a assassinats. La tercera: uns jutges que condemnen a dones que quasi mai poden pagar una bona defensa. El resultat és que l’hospital públic, l’únic lloc al qual pot acudir una dona sense diners, es converteix en la porta d’entrada a la presó. Qui té recursos va a una clínica privada, on ningú la denunciarà. Qui no els té, es juga la llibertat cada vegada que necessita un metge.

Entre 2000 i 2019, almenys 181 dones van recórrer eixe camí. Eren joves -dos de cada tres tenien entre 15 i 25 anys-, pobres, solteres, amb estudis escassos o cap. Més de la meitat no tenia ingressos propis. No és casualitat: és el retrat robot de qui està dirigida aquesta maquinària.

Quatre anys presa, un oceà pel mig

María Teresa va passar quatre anys i cinc mesos en el penal de Ilopango. La deien assassina. El seu fill va créixer sense ella. En 2016, l’Agrupació Ciutadana per la Despenalització de l’Avortament va aconseguir que un tribunal revisara el cas i l’absolguera. Però la llibertat, si és el cas, venia amb una condició: marxar-se. L’assetjament no cessava, la fiscalia havia apel·lat l’absolució i el risc de tornar a presó era real.

Va demanar asil a Suècia. Li ho van concedir al març de 2017, amb un argument que hauria d’enrojolar a qui la va jutjar: l’havien perseguida per ser dona i per les seues idees, i la seua condemna de 40 anys equivalia a tortura. Va ser el primer cas reconegut en el món d’una refugiada per la criminalització de l’avortament. Una dona salvadorenca va haver de creuar l’Atlàntic perquè un Estat europeu nomenara com a tortura el que el seu propi país deia justícia.

Hui viu en Fors, un poble a dues hores d’Estocolm. Estudia per a ser auxiliar d’infermeria. Fa anys que va decidir baixar el volum de la seua vida pública, i convé respectar-lo. Però una frase seua d’aquells anys de viatges i seminaris continua resumint el cas millor que cap informe: cap dona és lliure mentre hi haja unes altres en la presó.

El que no ha canviat i el que ha empitjorat

Han passat nou anys des d’aquell asil. Què ha canviat a El Salvador? En l’essencial, res. La Cort Interamericana de Drets Humans ha condemnat al país dues vegades -per Manuela, que va morir de càncer a la presó en 2010, i per Beatriz, a qui es va negar interrompre un embaràs inviable que va acabar costant-li la vida-, i el Codi Penal continua intacte, sense que s’haja tocat una sola de les seues comes.

El que sí ha canviat és per a pitjor. Al maig de 2025, el govern de Nayib Bukele va aprovar la Llei d’Agents Estrangers, que grava amb un 30% els fons que les organitzacions reben de l’exterior i permet a l’Estat dissoldre la que considere incòmoda. Al febrer de 2026, l’Agrupació Ciutadana, que en vint anys havia tret de la presó a 80 dones, va tirar el tancament. Va ser la cinquena organització a fer-ho.

Primer van criminalitzar el cos de María Teresa. Ara criminalitzen als qui defensaven eixe cos. La mateixa lògica, ampliada: del cos individual al cos col·lectiu que el protegeix.

Per què aquest cas forma part de Fins a l’arrel

Aquest és el quart cas de la campanya Fins a l’arrel. Els tres anteriors parlaven d’empreses: del petroli de Chevron en la Amazonía equatoriana, del coure de Glencore als Andes peruans, de la contaminació que es queda en la sang dels qui mai van signar el contracte. Aquest parla d’un Estat. La pregunta és legítima: què fa el cas d’una dona empresonada per avortar en una campanya sobre impunitat corporativa i defensa del territori?

La resposta la porta anys donant l’ecofeminisme llatinoamericà: el cos de les dones és també un territori. I sobre eixe territori operen les mateixes lògiques de captura, despulla i impunitat que sobre un riu o una muntanya. El sistema que permet a una minera enverinar l’aigua del poble K’ana sense rendir comptes i el sistema que permet a l’Estat salvadorenc empresonar a una dona per patir un avortament comparteixen una mateixa arrel: la certesa que hi ha cossos i territoris el dolor dels quals no tindrà conseqüències per a qui ho provoca.

El 28 de setembre, Dia pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït a Amèrica Llatina i el Carib, torna a posar el focus sobre eixa arrel. I el cas de María Teresa Rivera és un dels seus arguments més sòlids. Perquè mentre escrivim això ella continua sent refugiada, no pel que va fer, sinó pel que el seu país es nega a deixar de fer.

El cas de María Teresa Rivera i la criminalització de l’avortament a El Salvador és el tercer cas emblemàtic de la campanya Fins a l’arrel, impulsada per Entrepueblos-Entrepobles-Entrepobos-Herriarte al llarg de 2026. La campanya visibilitza cinc conflictes on la impunitat té nom i responsables identificats. Perquè defensar la terra i defensar el cos són, al final, el mateix gest.

Descarrega el dossier de premsa complet a través d’aquest enllaç (en castellano).

Descarrega el Comunicat 28S d’Entrepobles a través d’aquest enllaç