Comunicat | Ceuta: cap frontera pot justificar la mort ni la deshumanització

07.08.202607.08.2026

Els fets viscuts aquests dies a Ceuta ens produeixen un dolor i una indignació immensos, però també ens obliguen a fer una pausa, a mirar més enllà de la urgència informativa, a situar una reflexió política i humanitària de fons. Milers de persones van intentar creuar la frontera marítima entre el Marroc i Ceuta, moltes d’elles nedant en condicions extremes, i posant en risc la seva vida. La majoria eren joves, adolescents i fins i tot infants. Moltes van marxar, segons han relatat, perquè als seus llocs d’origen no hi troben futur.

Segons les dades recollides per Caminando Fronteras el 5 d’agost, almenys 141 persones han mort —78 del costat de Ceuta i 63 a Fnideq/Castillejos— i desenes continuen desaparegudes. Altres informacions estimen que la xifra de persones mortes podria superar les dues-centes. En qualsevol cas, som davant d’una tragèdia humana d’enormes dimensions, amb cossos sense identificar, famílies angoixades sense informació i vides truncades en una frontera que mai no hauria de ser un lloc de mort.

No podem parlar d’aquests fets únicament com una “crisi migratòria”. El que hem viscut és, abans que res, una crisi humanitària i una nova expressió del fracàs de les polítiques migratòries europees i espanyoles.

Des d’Entrepobles ens unim al dolor de les famílies i amistats de les persones que han mort, víctimes d’un entramat de desigualtats econòmiques, colonials, patriarcals i geopolítiques que travessen, de maneres diferents, ambdues ribes. Volem transmetre la nostra solidaritat a les seves famílies i comunitats. Cada persona que ha mort intentant creuar aquesta frontera tenia un nom, una història i somnis per realitzar. No eren una amenaça, ni una massa anònima, ni una “pressió migratòria”.

Entre les persones que van intentar creuar hi havia persones marroquines, subsaharianes i també persones procedents de contextos travessats per violències extremes, com la guerra al Sudan o el genocidi a Gaza. Totes buscaven una vida més digna, una oportunitat, una sortida davant de situacions de desigualtat, violència, pobresa, manca de drets o desesperança. Totes mereixen ser anomenades des de la seva humanitat, no des de la por ni des de la sospita.

Cal una resposta humanitària immediata i amb garanties. Això implica activar mecanismes urgents de cerca i identificació de les persones desaparegudes i mortes, garantir informació clara a les famílies, facilitar enterraments dignes d’acord amb les seves creences i assegurar que les administracions actuïn amb transparència, diligència i respecte als drets humans. La dignitat no acaba a la frontera. Tampoc no acaba amb la mort.

Però aquesta tragèdia tampoc no és un fet aïllat ni imprevisible. És conseqüència d’anys de polítiques migratòries basades en el control, la militarització, l’externalització de fronteres i la negació de vies legals i segures. Ho hem denunciat moltes vegades al costat de la Caravana Obrint Fronteres: les fronteres europees s’han convertit en espais de vulneració sistemàtica de drets, on la vida de les persones migrants queda subordinada a interessos geopolítics, acords bilaterals, càlculs electorals i polítiques securitàries.

La Unió Europea i l’Estat espanyol no poden continuar delegant la gestió de les fronteres en tercers països, molts d’ells amb dèficits democràtics greus i denúncies reiterades de vulneracions de drets humans. Aquesta externalització converteix les persones migrants en moneda de canvi i fa possible que la frontera sigui utilitzada com a instrument de pressió política.

També, cal dir-ho clarament, és conseqüència d’un règim polític marroquí —soci preferent d’Espanya i de la Unió Europea— insensible al dolor i a les aspiracions del seu poble. Encara no fa un any de les protestes juvenils de la “generació Z”, el detonant de les quals va ser la mort de vuit dones durant el part en un hospital públic d’Agadir. Les protestes assenyalaven les severes mancances del sistema educatiu i de l’accés a la sanitat pública, i denunciaven la corrupció i la desigualtat social. Van sorgir com a resposta a un context d’alt atur juvenil entre menors de 25 anys, que les estadístiques oficials situaven en un 35,8% en general i en un 48% a les ciutats, i que en el cas de les dones és pràcticament el doble que en el dels homes. La preparació del país per a la Copa Mundial de Futbol de 2030 va ser un altre dels focus de crítica, a causa de les expropiacions i de la despesa pública destinada a estadis i infraestructures considerades no prioritàries per alguns sectors de la població.

Però en les protestes al Marroc no hi ha només motius econòmics. Els horitzons de llibertat també es veuen fortament restringits, especialment per lleis ultrapatriarcals contra els drets de les dones i dels col·lectius LGTBI+, per la repressió de la interrupció voluntària de l’embaràs o per la vigència de la llei 490, que preveu penes de presó per a qualsevol relació extramatrimonial. També per les condemnes constants contra la llibertat d’expressió d’artistes joves i periodistes crítics.

D’aquelles protestes, segons l’Associació Marroquina de Drets Humans, avui encara romanen a la presó entre 800 i 1.000 joves, molts d’ells menors, a l’espera de judici, en alguns casos amb peticions de fins a 15 anys de presó.

Tampoc no podem desconèixer la dimensió dels interessos polítics i geoestratègics que convergeixen en aquesta frontera. Coneixem perfectament l’estratègia de seguretat de l’administració Trump als EUA, que inclou la interferència en processos electorals i tota mena de moviments, legals i il·legals, per afavorir l’ascens de l’extrema dreta arreu d’Europa. Tampoc no podem obviar els interessos comuns entre el règim marroquí, el govern de Trump i el govern genocida de Netanyahu.

Som conscients que avui dia, des de les mateixes factories algorítmiques d’influència a les xarxes socials que un dia criden la població marroquina i la diàspora subsahariana a entrar massivament al “paradís” europeu, l’endemà es pot incendiar l’odi i el racisme contra elles i ells.

Res d’això pot quedar fora del nostre marc d’anàlisi conscient, perquè els pobles d’una riba i de l’altra ens hi juguem molt.

Però l’anàlisi geopolítica no ens pot portar a cosificar i deshumanitzar la voluntat, la necessitat o l’oportunitat de cada persona que intenta creuar per buscar una vida millor, com tampoc no podem menystenir ni invisibilitzar les persones que treballen, lluiten i arrisquen la seva llibertat cada dia per millorar les condicions de vida al seu país.

Per això és fonamental cuidar les paraules. Les persones migrants no són “armes de guerra”, ni “amenaces híbrides”, ni un “atac”. Tampoc no podem acceptar que es parli d’“invasió”. Eren persones empobrides, moltes d’elles molt joves, que intentaven assolir una vida digna. El veritable atac és un model de frontera que permet el xantatge entre governs; són les polítiques migratòries que tanquen vies segures; són el racisme institucional, l’espoli, la desigualtat global, les guerres, el control coercitiu, la repressió i les violències que empenyen tantes persones a desplaçar-se.

Ens preocupa especialment que, davant del dolor i de la mort, alguns sectors de l’extrema dreta i de la dreta extrema hagin intentat sembrar por, odi i confrontació, impulsats per aquests algoritmes i les mentides que circulen a les xarxes socials. S’ha furgat en el sofriment humà i en la mort de persones per alimentar discursos racistes, islamòfobs i autoritaris. S’ha intentat vincular barroerament aquesta tragèdia amb la regularització de persones migrants que ja vivien, treballaven i estaven empadronades a l’Estat espanyol.

Davant d’aquests discursos, ha de quedar clar que la regularització és una mesura que, tot i ser parcial, suposa un avenç en la justícia, la dignitat, el reconeixement de drets i la cohesió social al nostre país. Apel·lem a la convivència, a la responsabilitat col·lectiva i a la defensa d’una societat diversa, plural i compromesa amb els drets humans. Ceuta, com Andalusia i tants altres territoris de frontera, no pot ser tractada únicament com un punt de contenció. És, per damunt de tot, un lloc on conviuen històries, cultures, llengües, memòries, espiritualitats i vincles entre les dues ribes.

Per a Entrepobles, aquesta realitat no és aliena. Des d’Andalusia i des d’altres territoris, fa anys que caminem al costat d’organitzacions, col·lectius i xarxes de “les dues ribes”, denunciant les polítiques de frontera i acompanyant lluites pels drets de les persones migrants. Hem creuat moltes vegades aquesta frontera física i simbòlica, i precisament per això sabem que cap tanca, cap mur ni cap dispositiu de control pot esborrar la humanitat de les persones que intenten travessar-la.

El que ha passat a Ceuta ens commou, ens dol i ens interpel·la. Ens obliga a dir amb claredat que no hi ha cap política migratòria legítima si produeix mort, desaparició, deshumanització o racisme. No hi ha cap gestió de fronteres acceptable si nega el dret a la vida, a la protecció, al refugi, a la infància, a la dignitat i a la memòria de les víctimes.

Ceuta ens recorda, una vegada més, que les fronteres maten. Però també ens recorda que, davant la necropolítica de les fronteres, hi ha xarxes, comunitats i moviments que continuen defensant la vida, l’acollida, la justícia i la convivència. Per això fem una crida a donar suport a les diferents iniciatives socials que estan sorgint d’entitats i plataformes solidàries per acompanyar les persones migrants des de la proximitat, garantir el respecte dels seus drets i denunciar el racisme polític i institucional.

Cap persona és il·legal.

Cap mort en una frontera pot ser normalitzada.

Cap dret humà ha de quedar suspès pel lloc on una persona neix o intenta arribar.

Per a més informació: